PETIT ASSAIG EN DEFENSA DEL TEMPS.
La importància de "ser un personatge", el capitalisme interioritzat i el model de treball assalariat. Blay, Black i Lafargue
Després de mig any de quedar-me al carrer, d’un mes i mig d’haver iniciat aquest viatge i després d’un mes al nord de Tailàndia puc escriure aquesta primera entrada als quaderns de viatge.
No pretenc tenir les respostes a tot, situar-me per sobre d’altres visions ni posseir la veritat absoluta. Jo mateix caic en contradiccions, continuo reproduint alguns dels patrons que exposaré i, possible o probablement, en algun moment hagi de tornar a alienar part del meu temps tenint un treball assalariat no vocacional que em permeti continuar subsistint o votaré a les eleccions vinents per un criteri d’utilitat. Sense anar més Assumir discursos radicals fa que hagis d’assumir també contradiccions per a poder gestionar de la manera més sana possible la vida en el món que ens ha tocat. Sí que pretenc, però, donar cos i forma a algunes qüestions que m’inquieten sobre com enfoquem la vida en el món occidental, del que en conec les virtuts i mancances.
Per a ser sincer i honest aclariré que la meva visió del món està fortament influenciada per teories anarquistes, antiestatistes i anticapitalistes, visions radicals que em van calar quan les vaig trobar. També soc conscient del punt utòpic dels plantejaments que exposo, com són inaplicables sense un canvi previ i profund en els valors de la societat i com aquests mateixos plantejaments s’enfrontarien a les seves pròpies contradiccions si s’apliquessin. De totes maneres crec que hem de jugar amb les idees per sortir del marc i m’agrada fer-ho. Em donaré per satisfet si aconsegueixo transmetre-ho d’una forma coherent i consistent. Si algú ho llegeix i es qüestiona, en alguna mesura, aquests enfocaments serà un plus de satisfacció.
El primer a què vull dedicar espai és a la importància del temps, de tenir temps per a nosaltres mateixos, poder desenvolupar-nos al món i viure d’acord i segons allò que ens surt de dins i com el sistema ens el roba gairebé des que naixem. Per què un ERO que em va deixar al carrer va ser un dels millors regals que m’han fet a la vida
INTRODUCCIÓ I PUNT DE PARTIDA
"El tiempo es la divisa de tu vida. Es la única divisa que tienes, y solo tú puedes determinar cómo será gastada. Sé cuidadoso y no permitas que otras personas la gasten por ti"
El temps és un bé dels més valuosos que tenim. De la mateixa manera que amb la salut, sense ell no seria possible que duguéssim a terme absolutament res del que volem. És un bé finit i que el món que hem construït fa que sigui escàs.
Moltes vegades ni ens plantegem que necessitem aquest temps, no sabem com fer-ho, no li donem la importància cabdal que té o no tenim els recursos per a poder-ho fer. Aquestes limitacions i distorsions de la percepció del que és realment important tenen l’origen en allò que m’agrada conceptualitzar com el “capitalisme interioritzat”. Aquest es forja en l’educació que rebem, no només de l’entorn familiar i l’escola, sinó també de la societat en general, i es manifesta en la forma que ens relacionem amb el món un cop arribats a l’edat adulta. En aquest article em centraré a posar l’accent a la naturalitat que donem a haver de vendre la major part del nostre temps (treball assalariat) per a poder subsistir i inclús ho trobem “desitjable”.
Fent servir la coneguda cançó i adaptant-la al que vull dir, “tres cosas hay en la vida: salud, tiempo y amor”. El fet que l’original obviï el concepte temps i li doni una posició central als diners és un exemple més d’aquest “capitalisme interioritzat”. El que realment vols o necessites no son els diners, son el temps i les possibilitats que aquest et dona. Com a “In Time”, una pel·lícula comercial i no gaire bona, però amb un transfons interessant, on els rics i privilegiats són aquells que disposen de més temps al seu marcador de vida.
Fa uns mesos tenia una conversa amb un molt bon amic que em deia que el seu objectiu era arribar a guanyar uns 4000€ al mes per després poder dedicar el seu temps a allò que realment li venia de gust. Li era igual fent el què si podia arribar a guanyar-los. I aquí em pregunto… és necessari tenir 4000€ al mes o ens han creat unes necessitats artificials? És necessari que haguem d’invertir quantitats ingents de temps i energia per a poder generar els diners suficients que ens permeti tenir temps per fer allò que ens neix? És natural que alienem la major part del nostre temps per a poder subsistir al món? És natural que mesurem els objectius “ocupacionals” amb criteris crematístics?
Probablement no, per això vivim en una societat amb altíssimes tasses de suïcidi i on, al voltant d’un 40% de la població adulta ha de modificar-se químicament el cervell per a no arribar a aquests extrems. Una cosa del tot menys natural.
Parteixo de la base que el dret a disposar del temps i realitzar-se és inherent i inalienable a la persona, un dret natural, que totes les persones tenen potencial per a desenvolupar-se i que els diferents objectius vitals que es puguin marcar són exactament igual de vàlids. El mateix dret a desenvolupar-se i realitzar-se té una persona amb un alt nivell intel·lectual i altes inquietuds, en l’àmbit que sigui, com aquella que no ha tingut l’oportunitat o les eines per fer-ho. “Que hagués estudiat” o “que s’hagués esforçat” són arguments bastant pobres per a justificar que una persona hagi de regalar el seu temps i alienar la seva vida. Tot això sense entrar en la falsa meritocràcia que ens venen. La vida, el temps i l’oportunitat de continuar desenvolupant-se de les persones que actualment duen a terme tasques per a les quals no es requereix formació, són menystingudes socialment i són zero estimulants (tot i que en molts casos son igual d’essencials) mereixen la mateixa consideració que la d’un metge, científic o politòleg que ha creat una teoria X. Fent servir la lletra de l’Alizzz, el que és vist com “un xoni, un ignorant, un xarnego de perifèria” té també un potencial que potser no ha pogut o sabut trobar i els mateixos drets a trobar-lo i desenvolupar-se que algú que sí ho ha sabut o pogut fer. “Burgesia intel·lectual podeu menjar-me la po***”.
Per a explicar la importància del temps, dedicar-lo a allò que ens creixi dins i com el sistema ens el roba, faré servir com a base dos tipus de teories diferents. La primera, una teoria conductual del psicòleg Antonio Blay per explicar com es forja aquest capitalisme interioritzat, basant-me en el llibre “El Concepto de personaje en la linea de trabajo de Antonio Blay”de Jordi Sapés. I les segones, dues propostes polítiques de Bob Black (La Abolición del Trabajo, 1985) i Paul Lafargue (El Derecho a la Pereza, 1883) sobre el concepte de treball assalariat, l’abolició o racionalització del mateix i la substitució del temps dedicat a aquest per processos creatius i/o que estimulin l’ésser humà.
Us deixo aquí les versions alliberades dels dós últims:
COM ES FORJA EL CAPITALISME INTERIORITZAT?
“¿Queremos tener una sociedad de individuos libres, creativos e independientes, capaces de apreciar y aprender de los logros culturales del pasado y contribuir a ellos, o queremos gente que aumente el PIB? No es necesariamente lo mismo.”
Segons la línia d’Antonio Blay, tots posseïm un jo genèric inalienable, l’essència de qui realment som, i que se’ns permet desenvolupar sense interferències durant els 3 o 4 primers anys de la nostra vida, ja que tothom percep allò que fa la criatura com una mostra d’espontaneïtat.
Com explica el llibre del Jordi Sapés, un cop assolida aquesta edat, es comença a interferir en el jo genèric per adequar-lo al que la societat espera de la persona i, generalment, les persones encarregades de fer-ho també s’identifiquen a si mateixes segons el benestar material i el prestigi social que ostenten. Criteris clarament capitalistes i convencionals, als que, a més de l’”èxit” i l’estabilitat laboral, en els que vull centrar aquest article, també hi podríem lligar d’altres àmbits com, per exemple, les relacions afectivosexuals o el concepte de família, clarament influenciades per construccions socials catòliques i que s’imposen constantment com LES vàlides i a allò que aspirar.
Des d’aquest moment comença el procés d’inculcació del model social vigent, al que ens hem d’adaptar per a poder tenir “èxit”. També en aquest moment, i com a part de la consecució de l’”èxit” a assolir, comencen a arrelar les necessitats artificials, indispensables per a mantenir el sistema i tenir-nos atrapats. O, en altres paraules, comença la roda de l’hamster del capitalisme.
No ens eduquen per a pensar, entendre, indagar, profunditzar i agafar allò que més s’adapti al nostre jo genèric, sinó que ens fan modelar-lo, inclús anul·lar-lo en alguns casos, per a encaixar en el que la societat demanda i/o ha preestablert com a desitjable i correcte. El contrari resultaria problemàtic i generaria contradiccions.
“El modelo que ha de imitar es relativo al lugar y tiempo en el que ha nacido […]. Está básicamente constituido por una manera de pensar, unos patrones morales y unos códigos de conducta que tienen un contenido pragmático destinado a mantener y reproducir una forma estructurada de sociedad. Ciertamente esta manera de pensar y estos patrones morales y conductuales son un lenguaje indispensable que el niño debe conocer y manejar, pero el problema es que se le trasmiten ignorando por completo su identidad: como si el niño no la tuviera y hubiera que confeccionársela. En vez de enseñarle a manejarse en el mundo que le ha tocado, tratarán de imponerle una identidad orientada exclusivamente a la imagen que ha de presentar ante los demás.”
Com diem d’algú que “és un personatge”, amb unes connotacions no gaire positives, quan no s’ajusta exactament als estàndards. Reivindico la importància i el valor de “ser un personatge”, segons com jo ho veig és una cosa positiva, ja que vol dir que d’alguna manera d’alguna manera ets especial i diferent, has conservat el que et fa únic, encara apliques el teu criteri i no t’has alienat completament del teu jo genèric.
Suposo que, en part, això explica també perquè tanta gent es forma en estudis tècnics amb “molta sortida” o perspectives econòmiques, per cert amb plans d’estudis cada cop més enfocats cap a la pura professionalització, mentre fa tanta por formar-se en d’altres que et dificulten la via a “l’èxit” com, per exemple, les arts, la filosofia o la literatura, on “et moriràs de gana”. L’important no és dedicar-te al que t’agrada sinó trobar una via a “l’èxit”.
Noam Chomsky explica també aquestes mancances del sistema educatiu en la dura crítica que li fa al seu assaig “La (des)educación” (Chomsky, 2000). No és la finalitat d’aquest article centrar-me en el sistema educatiu, així que només us deixo una entrevista a youtube per a qui li interessi profunditzar en el tema.
També us recomano una novel·la que, en una altra línia, qüestiona el model educatiu vigent i que a mi em va sacsejar quan vaig llegir: La Edad de la Ira de Nando López. No mireu la sèrie, si us plau, perd tota la profunditat que sí que té el llibre. I, per cert, VOX i PP van posar el crit al cel perque aquesta novel·la es llegís en alguns centres, inclús van intentar criminalitzar-la, no fos cas que despertés algunes consciències suposo.
Després i arran d’aquest procés d’alienació del jo genèric, el genuí, i tornant a la línia d’Antonio Blay, apareixen el jo idea i el jo ideal, els que conformen el personatge. Descrit a l’engròs, el jo idea és el present del que nosaltres pensem que som, segons els estàndards i concepcions que ens han imposat, i el jo ideal és al que aspirem per a compensar tot allò en què el jo idea no és suficient segons el que creiem que s’espera d’ell. I aquí hi torno a afegir, jo idea i jo ideal clarament influenciats per criteris convencionals i capitalistes, com per exemple ser el millor en alguna cosa, assolir un cert estatus, arribar a una estabilitat laboral i/o ser capaç de formar una família a l’estil tradicional. Si no ho aconsegueixes, no has aconseguit l’”èxit”, el que s’espera que tu facis després de tot el que la societat t’ha brindat.
El primer pas per a desfer-se del personatge i poder recuperar el jo genuí és trepitjant aquells terrenys que el jo idea ens ha betat, el que el Jordi Sapés anomena “falsejar el jo-idea”. Per exemple, una persona que pensa de si mateixa que no és creativa comprovi que sí és capaç de crear alguna cosa de què es senti satisfeta, una persona que té un concepte de si mateixa com incapaç de socialitzar correctament dediqui un temps a conèixer, establir i cultivar diferents relacions del caire que siguin, un “workaholic” dediqui un temps a sentir-se còmode i ple en l’ociositat, o una persona que creu que necessita certs nivells de comoditats visqui durant un temps en condicions més austeres.
És important fer-ho sense intenció de buscar l’”èxit”, simplement amb la finalitat de fer allò que el jo idea ens diu que no és adequat que intentem perque és una pèrdua de temps i no està fet o no s’adapta a nosaltres o bé no és desitjable perque xoca amb el que la societat espera que fem. D’aquesta manera, podrem començar a desprendre’ns del personatge i començar a encaminar-nos a recuperar el jo genèric.
Fer això comporta un esforç i una dedicació, per això necessitem temps i energia. Temps i energia per a endinsar-nos en nosaltres, desconstruir-nos una mica, arribar a aquests conceptes de nosaltres mateixos que tenim arrelats i entendre com els hem de falsejar. Temps i energia per a poder buscar, experimentar, equivocar-nos, trobar-nos i desenvolupar-nos. Temps, energia i potencial que el treball assalariat no vocacional ens pren en quantitats ingents. Temps i energia malaguanyats que, en molts casos, el sistema ens aboca pràcticament a regalar per tal de poder subsistir.
Us deixo aquí un podcast per a qui vulgui anar més enllà en el personatge i la feina d’Antonio Blay.
CRÍTICA AL MODEL DE TREBALL
"El treball es una burla a la llibertat"
Després de tot el que he exposat fins ara, crec que agafen molt sentit teories abolicionistes com les de Bob Black o, com a mínim, crítiques amb el model de treball assalariat vigent a les nostres societats com la de Paul Lafargue. Només així podrem tenir el temps que requereix desfer-nos del personatge i trobar el jo genèric, qüestionar-nos què estem fent i per què, i també donar temps i espai a allò que creiem que hem de dedicar les energies.
Quan parlo de treball em refereixo a aquell treball assalariat no vocacional, que només es realitza per obligació i amb la finalitat de guanyar diners, independentment de la quantitat que se n’obtingui com a contraprestació, ja que com més n’obtinguis més necessitats fictícies apareixeran. També a aquell treball que, si bé en algun moment ens va satisfer, per la força de la repetició hem acabat avorrint, inclús odiant, però no podem deixar, ja que, en cas contrari, ens quedaríem sense els recursos necessaris per a suportar el nivell de vida al que ens hem acostumat o inclús sense recursos per a satisfer les necessitats bàsiques. Altre cop la roda de l’hàmster del capitalisme. El sistema creant unes necessitats fictícies a les que aspirar quan ja es tenen les bàsiques cobertes, i obligant-nos a “vendre’ns a terminis”, com Bob Black defineix el treball, de forma indefinida per a poder satisfer-les.
Quan parlo d’objectius o ocupació que ens realitzin i el temps que necessitem poder-hi dedicar, s’ha d’entendre en el sentit ampli. Per exemple, aprendre a reparar un cotxe o construir o restaurar un moble poden ser una feina perfectament estimulant. A més a més, vull posar especial èmfasi en la maternitat/paternitat i la possibilitat de dedicar-hi el temps i energies que requereix. De fet, la considero un punt central de les ocupacions humanes, tot i que actualment no tinguin contraprestacions econòmiques i que, per tant, a conseqüència del capitalisme interioritzat, no les considerem exactament com a tal. Quan parlo d’objectius em refereixo a activitats que ens realitzen, ens desenvolupen i ens fan sentir plens, cada persona escollirà quines són aquestes.
A més a més, i deixant de banda la necessitat d’alienar-nos per a poder cobrir les necessitats bàsiques o les que artificialment ens han creat, una de les idees més arrelades del capitalisme interioritzat és aquella creença que només treballant, del que sigui, com sigui, pel preu que sigui, estem fent el que toca i estem sent productius per a la societat. Hem de treballar per a no ser uns paràsits, hem de treballar per a complir amb el que s’espera d’un bon ciutadà. No podem estar aturats (en el sentit que el mercat laboral dona a aquesta paraula), ja que aleshores només som un cost. Refuto absolutament aquesta visió. Els humans no som màquines de treballar i no podem valorar la vida i la qualitat de la mateixa amb criteris econòmics.
De fet, el treball com el coneixem no va aparèixer fins després de la revolució industrial i l’auge del liberalisme. No defenso teories primitivistes ni, al contrari que Black, crec que el treball hagi empitjorat amb el pas dels anys, simplement ha canviat, però sí veig la “insalubritat” del model actual i també d’altres com el comunisme entès a la manera marxista. Afirmacions típicament marxistes com que “el treball purifica i dignifica” o que “el treball és una necessitat natural de l’ésser humà” també són un absurd. El que és una necessitat natural i dignifica l’ésser humà és l’aprenentatge i desenvolupament continuat i la consecució d’aquells objectius que ell mateix s’hagi marcat, la vocació en el sentit ampli, no el treball.
D’altra banda, i com diu Lafargue, “el treball és la causa de tota degeneració intel·lectual”. Tot i que jo matitzaria això i canviaria treball per sistema (el treball només és una part de l’engranatge), crec que té part de raó per dos motius:
La jornada laboral completa ocupa, com a mínim, la meitat de les hores que estem desperts i que, com explicaré més endavant, passem en un ambient que afavoreix la “idiotització”. A més a més del gran invent dels torns rotatoris o “torn americà”, que et canvia els horaris constantment i dificulta encara més poder tenir una vida estable i un desenvolupament més enllà de les hores que passes treballant.
L’altra meitat, el que diríem que és temps lliure, en paraules de Bob Black, “el dediquem a preparar-nos per treballar, anar a treballar, tornar de treballar i refer-nos després de treballar. El temps lliure és un eufemisme de la manera peculiar com el treballador, […] assumeix la responsabilitat del propi manteniment i reparació.”. Per tant, “l’oci és el temps que gastem per recuperar-nos del treball”, no tenim energies per a dedicar adequadament a altres ocupacions perquè el treball ens les ha pres totes, no tenim temps per a qüestionar-nos tot això perquè el treball ha absorbit grandíssima part de la nostra energia i potencial. Tornem a la roda de l’hamster.
Dit això em pregunto: Quan hauríem de tenir temps per a la consecució del plaer? Quan hauríem de tenir temps l’estimulació intel·lectual i el qüestionament? Quan hauríem de tenir temps per a seguir desenvolupant-nos? Quan hauríem de tenir temps per a experimentar i provar coses diferents si el que hem fet fins ara no ens satisfà o ens ha deixat de satisfer? Quan hauríem de tenir temps per a nosaltres i allò que considerem important? Totes aquestes coses sí són pròpies de l’esser humà, no alienar-se en favor d’un sistema que li està robant el temps i, per tant, la vida.
Aquesta afirmació de Lafargue es pot lligar també amb la societat de consum ràpid i la immediatesa. Per exemple a TikTok o Instagram, on el que més triomfa és un contingut d’”usar i tirar” sense gaire o gens profunditat ni reflexió, només buscant el like i la viralització. Segurament això sigui conseqüència que quan consumim això és en el “temps lliure”, mentre estem recuperant l’energia regalada i, per tant, busquem alguna cosa que ens apagui el cervell, no que el faci treballar encara més. No pretenc criticar que vulguem baixar l’interruptor en alguns moments, les formes en que cadascú ho faci, ni tampoc fer un menysteniment dels continguts de pur entreteniment, la TV generalista en podria ser un altre exemple i en soc un consumidor entusiasta. Però sí reflexionar sobre el perquè aquest tipus contingut és el que té una audiència important mentre que els continguts culturals (en el sentit ampli de la paraula), científics o amb certa profunditat tenen una difusió molt residual. De totes maneres, això són figues d’un altre paner, donaria per un altre article sencer i sense el pas previ de dedicar menys hores al treball, és difícil arribar a qüestionar-ho i superar-ho.
Finalment i per acabar-ho d’adobar, tenim l’estructura com s’organitza el treball assalariat, també procliu a fer que pensem i ens desenvolupem com menys millor. Com defensa Black, el sistema de treball està basat en la coacció, la disciplina i el control de la dissidència. Les empreses són estructures jeràrquiques en què és el cap qui diu als empleats en què han de treballar, com fer-ho i on arribar. I no surtis d’aquí ni mostris les teves objeccions perquè acabaràs mal vist, menystingut, expedientat o al carrer. Es pot intentar revestir de llenguatge i polítiques “friendly” com cursos per al creixement dels empleats, trobades de “team-building”, alta autonomia per a dur a terme projectes, enquestes sobre la qualitat del lloc de treball, trobades de feedback o les giragonses lingüístiques que se li vulgui donar, però, al cap i a la fi, un cop acabada l’activitat de marketing, aquesta s’oblida sense conseqüències i es torna a actuar de forma automatitzada, sense gaire o cap marge per a la llibertat.
Torno a reivindicar aquí el valor i la importància de “ser un personatge”, encara que això suposi ser l’ovella negra de l’organització. Expressar i defensar amb les eines que tinguis allò que consideris, demandar els teus drets quan creguis que no s’estan respectant i dir alt i clar si creus que hi ha coses que s’estan fent malament al nivell que sigui.
Això que acceptem i donem per vàlid no deixa de ser una altra alienació del jo genuí que explicava a la primera part, al que hem de modelar o anul·lar en favor del sistema. Una alienació per a la qual se’ns prepara durant l’etapa educativa, per acabar esdevenint una manifestació més del “capitalisme interioritzat”. Probablement un dels factors centrals. Hem de treballar per a ser bons ciutadans, arribar al que s’espera de nosaltres i també per a poder subsistir en el món, per tant, calla i obeeix. No vols acabar sent l’ovella negra, a l’atur com un paràsit o un “bueno para nada”, ni sense poder satisfer les necessitats bàsiques. Hem d’alienar-nos en favor de criteris d’altres per a poder encaixar, tenir “èxit” o, inclús, sobreviure. Si això no és coacció, disciplina i control de la dissidència… que algú m’expliqui què és.
Us deixo aquí una entrevista que el diari Público va fer a Black en la que parla sobre l’abolició i la renda universal bàsica.
DUES PROPOSTES BÀSIQUES PER SUPERAR EL MODEL
No tinc les respostes a tot i arribar a superar el model requereix tant molta feina interdisciplinari per a trobar la forma òptima com organitzar-nos, com d’un canvi profund en els valors de la societat perquè funcioni, ja que actualment són clarament capitalistes. Malgrat això, i al punt utòpic d’aquests plantejaments, aquí deixo les propostes d’aquests dos autors amb una aportació per part meva.
D’una banda, tenim la proposta de Black (a la que, personalment, veig alguns buits) en què exhorta a canviar els processos productius per processos lúdico-creatius, l’abolició de qualsevol treball forçat, no voluntari, i una Renda Universal Bàsica com a mitjà per a fer-ho possible. El principal buit que hi trobo és que hi ha certes tasques que són essencials i necessàries, però gens estimulants, que no té en compte, el més probable és que si apliquem la proposta de Black ningú volgués fer-les.
D’altra banda, la proposta de Lafargue és aprofitar l’auge del “maquinisme” per a reduir el temps que dediquem al treball a unes 3 o 4 hores diàries, deixant la resta lliure per al desenvolupament personal i aquelles tasques que realment volem fer. No soc gaire fan del “maquinisme” i tot el que això comporta, però crec que la proposta de rebaixar les hores dedicades a la feina és bastant coherent. Ara us explico com.
Un punt en què coincideixo amb Black és que probablement el primer que hauríem de fer és desprendre’ns de moltes dinàmiques típicament liberal-capitalistes que generen feina absurda i no aporten absolutament res més que continuar alimentant el capitalisme. Alliberar, per exemple, aquells llocs de treball dedicats al marketing, buròcrates en una administració sobredimensionada o quantitats ingents d’economistes i advocats fent estudis de mercat i resolent litigis econòmics o de marca. Tots els treballadors que ara mateix es dediquen a això podrien dedicar el seu temps a altres tasques que considerin estimulants, i també suplir part de la jornada d’aquelles feines que sí són essencials.
Què fem amb aquelles tasques no estimulants però essencials? Doncs repartir-les equitativament entre tots. Si totes les persones tenim les necessitats bàsiques cobertes amb 3 hores de feina diària, com proposa Lafargue, o X dies l’any, com jo proposaria, la resta del temps sí el podrem dedicar a allò que creiem oportú, ens realitzi i ens faci sentir plens. Aquests X dies l’any els dedicaríem a aquest tipus de feina i la resta del temps a allò que considerem en, per exemple, associacions lliures de persones o sindicats, dels que podríem canviar i formar-nos de nou en el moment en què la persona es sentís saturada d’allò a què està dedicant el seu temps.
Una segona proposta seria la “desmercantilització” dels béns i serveis així com tot allò relatiu a la ciència i la cultura. De fet, la desmercantilització de la cultura és clau per a poder desprendre’ns de la necessitat d’èxit en el procés creatiu, tant per a poder dedicar-hi temps sense esperar contraprestació, com per a poder sentir-se satisfet només amb el resultat. La importància de la desmercantilització de la ciència, després d’una pandèmia com la que hem viscut, crec que no cal ni explicar-la.
Soc conscient, com deia al començament, del punt utòpic dels plantejaments i tots els serrells per tancar que queden en això que dic. Simplement pretenc donar una primera aproximació a una altra forma d’organització.
Per no avorrir, a qui li interessi profunditzar pot trobar una proposta no tant teòrica i més pràctica, així com les contradiccions a què s’enfronta, a la novel·la “Els Desposseïts” d’Ursula K. Le Guin en aquells capítols que tenen lloc a Anarres, un planeta organitzat segons criteris anarquistes; també a “La Conquesta del Pa” de Kropotkin, llibre i autor que us recomano altament.
CONCLUSIÓ: SIGUES UN PERSONATGE I DEDICA MÉS TEMPS AL ET VINGUI DE GUST
"Proletaris del món, descanseu!"
No abolirem el sistema vigent nosaltres sols ni d’un dia per l’altre, però sí podem intentar anar sortint del marc mental que ens han marcat. Potser d’aquesta manera puguem anar reconduint la societat cap a una estructura que no generi els problemes de salut mental i insatisfacció al que el capitalisme interioritzat, la serva roda d’hàmster i la concepció del treball/ocupació ens han portat.
Abans que res, crec que és fonamental no caure en el pessimisme, l’apatia o l’ansietat que pot generar tenir conceptes contraposats als del món en què vivim. Com diu el Jordi Sapés i citava a la part dedicada a la construcció del capitalisme interioritzat, és important que entenguem el llenguatge i codis del món en què vivim, acceptem que són els que són i aprenem a fer-los servir. Conviure amb ells des d’una perspectiva crítica i constructiva.
Sobretot i primer que tot, el que podem fer és no perdre o guanyar l’esperit crític, les ganes i necessitat de qüestionar allò que ens ensenyen i ens envolta, allò que funciona o no dins nosaltres mateixos, allò que ens apropa o allunya de la realització vital, allò que ens fa més o menys feliços, allò que ens fa més o menys lliures, allò que ens fa més o menys espontanis, allò que ens fa més o menys humans. Sigues un personatge.
Després, el que podem intentar és destriar el gra de la palla. Quines necessitats realment són bàsiques segons el nostre criteri? Quines són necessitats creades artificialment? Tingues en compte que part del gra també són aquells “extres” que et vulguis poder permetre, això sí, de forma conscient que són un caprici, no una necessitat.
Un cop hàgim destriat això podem avançar i veure quin nivell d’ingressos realment necessitem per a cobrir-les. És molt possible que per les teves circumstàncies personals necessitis una feina a jornada completa per a poder cobrir-les. Si és així, només podem ser conscients que ens estem alienant per imposició del sistema i, si ens queda alguna energia un cop acabades les obligacions, implicar-se d’alguna manera en un espai que vulgui canviar aquest fet. No calen habilitats especials que potser ni saps que tens, ni cal fer una feinada. Implicar-se en la mesura que es pugui és també, per exemple, participar d’activitats familiars organitzades en un espai okupat per activistes al barri, un curs de pintura, un club de lectura alternativa o qualsevol altra cosa que facis per plaer. Així també coneixeràs d’altres realitats i podràs interactuar amb persones que organitzen el seu temps i la seva vida segons altres criteris que no són “els desitjables” pel sistema, i això et donarà moltes més eines per a continuar indagant.
Si arribes a la conclusió que amb un nivell menor d’ingressos les tindries cobertes, fes-ho, redueix el temps que hi dediques, treballa el mínim possible. Amb el temps que et quedarà descansa, qüestiona’t, forma’t, experimenta, prova noves vies, escriu, pinta, toca un instrument o involucra’t a alguna organització que faci una tasca que consideris d’acord amb tu, sigues pare o mare si la teva situació t’ho permet i creus que és el moment, o dedica-li més temps a la criança si sents que no n’hi estàs dedicant prou, intenta coses diferents, en definitiva, fes el que et vingui de gust. Això sí, obvia l'”èxit”, no busquis fer diners amb allò a què inverteixes temps, fes-ho perquè et surt de dins i, a poc a poc, anirà arribant la realització. Si arriba el moment en què pots fer-ho i obtenir una contraprestació, evidentment no dic que ho rebutgis, encara que fos de forma “assalariada”. Ja que ens alienem, que sigui fent una cosa que ens ve de gust. S’han de gestionar les contradiccions.
Finalment, si tens la gran sort que pel motiu que sigui et pots permetre deixar de treballar durant un temps, fes-ho també. No facis cas del capitalisme interioritzat que et diu que estàs sent un paràsit per la societat per dedicar el teu temps a allò que tu creus. Viatja, okupa, escriu o compon a temps complet, repara un cotxe, busca i comparteix amb persones que t’aportin en la línia que vols anar, coneix d’altres realitats amb què no hagis interactuat, o dedica una mica de temps a la vida ociosa si és el que necessites, en definitiva, fes el que et surti, viu, experimenta, prova coses i troba’t. Dedica’t temps a tu mateix, al que t’envolta i al que et fa créixer.
Com us deia al començament, un ERO que em va deixar al carrer va ser el millor regal que m’han fet a la vida. M’ha permès viatjar, un dels motors de la meva vida, llegir, un altre motor, conèixer gent i realitats completament diferents, profunditzar en elles i en mi mateix, veure què em venia de gust fer, provar coses i, finalment, ha permès a una persona que sempre havia pensat de sí mateixa que era incapaç de crear absolutament res interessant ni solvent, escriure un article com aquest o començar a desenvolupar un petit projecte com aquesta web. No serà el millor, però me’n sento satisfet, bastant més satisfet que de la feina assalariada que he dut a terme en els últims anys. Sense el temps això hauria estat impossible.
This Post Has 2 Comments
Molt interessant.
Partint del fet, com bé dius, que és impossible canviar tan el “sistma” com el nostre capitalismeinterioritzat, és bo reflexionar-hi i fer passes per a apropar-nos a un estat vital en que valorem més el temps i tot allò que ens pot donar.
Molt bé, segueix!
m’agrada pensar que he sigut un personatge gairebé tota la meva vida, i en una de les alienacions per sobreviure ens vam coneixer jajaj ànims en aquesta empresa que tot just començes, et seguiré atentament, una abraçada!